Memòria, violència i reconstrucció.

Angel Giovanni Hoyos, resident de la 4a edició de la Residència de Guions, defineix així el seu projecte El hijo de la violencia. Parlem amb ell FORA DE GUIÓ

Director i muntador. És un cineasta Colombo-argentí format com a realitzador de cinema i televisió en el Centre d’Investigació Cinematogràfica d’Argentina. Ha complementat la seva formació participant en diversos tallers impartits per destacats dramaturgs i cineastes com Mauricio Kartun, Miguel Pérez i Ulises de la Orden. Va cursar el màster en Creació Documental de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. El 2021 va estrenar el seu primer llargmetratge documental Marea Verde al Warsaw Film Festival. Actualment, produeix el seu segon llargmetratge documental, Antes del Fuego, seleccionat per al Fòrum del Festival Internacional de Cine Documental de Amsterdam (IDFA) i el Festival Internacional de Cinema documental de Copenhague (CPH:DOX).

Com sorgeix El hijo de la violencia? Què o qui és el detonant?

El nom és una pregunta en si mateixa, gairebé heretada del mite de Saturn: un pare que es menja els seus fills. Però en el meu cas —o millor dit, en el cas de El hijo de la violencia—, sorgeix de la necessitat de qüestionar les herències, la memòria i les contradiccions del protagonista (un exagent d’intel·ligència militar que actualment és pastor i missioner evangèlic). Per a mi, en l’ambició de fer una pel·lícula, això engloba la idiosincràsia d’un país: Colòmbia.

Tres paraules que defineixin El hijo de la violencia.

Memòria, violència i reconstrucció.

Referents que facin créixer el teu guió.

El hijo de la violencia suposa un repte personal i com a realitzador. Des que vaig decidir abordar-la, vaig saber que volia allunyar-me de la tradició cinematogràfica autoreferencial en què el “jo” condueix la pel·lícula. Per això vaig buscar cineastes que juguen amb la ficció, els narradors i els temps. Les meves dues referències fonamentals són Beau Travail, de Claire Denis, i Passion, de Jean-Luc Godard. M’agrada pensar en aquestes dues obres com una constel·lació de possibilitats per portar les seves propostes a l’extrem: una ficció més convencional en l’àmbit narratiu enfront de la possibilitat de barrejar suports, gèneres i formes.

Quina és la metodologia que fas servir en el teu procés creatiu?

És la primera vegada que afronto un procés que parteix de la idea, el guió i el somni d’una forma. En els meus projectes anteriors sempre partia de filmar, observar i escoltar per després editar i escriure. Aquesta pel·lícula segueix un camí similar al de la construcció d’una ficció, tot i ser un híbrid que es nodreix del que és real i espontani.

El guió s’escriu a partir d’arxius familiars i d’una fabulació del relat oficial d’un país: desgravo converses amb els protagonistes per transformar-les en diàlegs, i les fotografies es converteixen en escenes. És com delimitar un camp de joc els límits del qual els marca el guió, amb la finalitat que, en el rodatge, els protagonistes —mobilitzats per la vida i la realitat— arribin fins a aquests límits. Gaudeixo molt del procés de documentació. Tot i que forma part de la meva història familiar, necessito recórrer a la literatura i a l’assaig; llegeixo autors que orbiten la pel·lícula, des de l’assaig, per exemple, de Žižek, fins a les novel·les i híbrids d’Alejandro Zambra i Juan Villoro.

Completa la frase: Per escriure guió és indispensable…

En aquest cas, necessito un guió que posi límits i reveli estratègies per assolir un estat emocional o una acció. Aquesta pel·lícula la porto amb mi i només jo puc fer-la així, per proximitat i necessitat, però això també pot ser una trampa. El repte és articular “tres moviments” (anomenats així per la seva proximitat amb la composició musical). Cada moviment té una identitat cinematogràfica, un suport i un narrador propi. Això permet que l’inici ressoni amb el final mitjançant connexions finament trenades. El guió em dona la seguretat de saber què hem d’aconseguir en el rodatge si una escena no surt com estava prevista. Mai no havia necessitat tant un guió per sentir-me segur abans de rodar.

Quin és el teu pitjor maldecap durant el procés d’escriptura?

Soc molt lent escrivint; necessito temps per llegir, veure l’arxiu fotogràfic o fins i tot revisar l’Instagram d’un dels protagonistes. El meu maldecap comença quan apareix un deadline o una data límit. Tot i que, pensant-ho bé, potser també és la cura.

Quins ingredients són essencials per a l’elaboració d’un bon guió?

No ho sé. Hi ha moltes pel·lícules que segueixen receptes i ingredients, però aquestes no m’interessen. En el meu cas, compto amb personatges únics, un material d’arxiu increïble i una beca d’escriptura.