Torpesa. Germanes. Amor.

Denise Duncan, resident de la 5a edició de la Residència de Guions, defineixen així el seu projecte. Parlem amb ella FORA DE GUIÓ

1. Com sorgeix La Matriarca? Què o qui és el detonant?

La Matriarca sorgeix de la meva curiositat sobre els vincles entre germanes i sobre una cosa que m’interessa molt: el dol per les persones que encara són vives. A vegades perdem una relació molt abans de perdre la persona físicament, i això pot ser especialment complicat si queda la sensació que potser encara podríem haver fet o dit alguna cosa.

El detonant és, en part, la meva pròpia relació amb la meva germana. De petites érem molt unides i, durant l’adolescència, ens vam allunyar molt. Anys després, una situació familiar difícil ens va tornar a acostar i vaig prendre consciència que, més enllà de totes les coses que ens havien separat, ella era una de les persones més importants de la meva vida. De fet l'estimo amb bogeria. La meva mare deia sovint que, quan ella no hi fos, nosaltres només ens tindríem l’una a l’altra. Aquesta frase se’m va quedar a dins i ara l’entenc completament.

A partir d’aquí va aparèixer un parell de preguntes que sostenen la pel·lícula: què passa amb les germanes quan desapareix la persona que, d’una manera o altra, ha organitzat la família? què ens impedeix arribar a les persones que estimem? i per què l’amor familiar pot ser tan incòmode?

2. Tres paraules que defineixin La Matriarca.

Torpesa. Germanes. Amor.

3. Referents que facin créixer el guió.

A nivell de humor, Michaela Coel y Phoebe Waller- Brigde per la cruesa i que fan una mica el que volen sense demanar permís ni perdó.

Pel que fa a les relacions familiars, Agost de Tracy Letts, Little Miss Sunshine de Valeria Farris i Jonathan Dayton, Estiu 1993 de Carla Simón i una mica algunes pelis de Kore’eda. I la meva història, la meva família i la seva manera d’estimar i extistir.

4. Quina és la metodologia que feu servir en el procés creatiu?

No parteixo d’una metodologia tancada. El procés és bastant intuïtiu, però necessita molta reescriptura i molta conversa. Primer intento trobar què és allò que realment em mou del projecte, abans de saber exactament quina és la història, així que vaig del tractament a escriure escenes directament, passo per inventar records, llegeixo, torno a escriure. Parlo molt dels personatges, provo diferents estructures i torno constantment a les escenes per preguntar-me què vol cada personatge, què li impedeix aconseguir-ho i què està amagant.

En aquest procés, la tutoria també és súper important perquè em permet detectar quan estic explicant una idea en lloc d'estar fent una pel·lícula, o quan crec que estic anant cap un lloc i, en realitat, estic escrivint un altre camí. Intento anar sempre de la idea abstracta cap a una situació concreta, cap a una acció, cap a una relació entre persones.

5. Completeu la frase: Per escriure guió és indispensable...

...saber per què vols escriure’l, quina ferida, quin amor, quina pregunta, quina por et mou a fer la pel·li.

(I també acceptar que probablement descobriràs què vols explicar mentre escrius o quan estigui feta… i això està bé)

6. Quin és el vostre pitjor maldecap durant el procés d'escriptura?

Fer que una cosa que per a mi és molt important no es converteixi en una explicació. Quan una història té molta càrrega personal és fàcil voler protegir-la, explicar què significa o assegurar-se que l'espectador entengui allò que tu hi veus.

I potser la meva tendència a l’excés: invento molt, m’enamoro dels personatges, dels exercicis per entendre qui son, etc… i em costa molt decidir què es queda.

I l’humor… mai sé si estic sent graciosa o dramàtica tipo culebronera, i m'he adonat que el meu humor funciona quan els personatges es prenen la situació absurda totalment seriosament. I faig gràcia quan no vull.

7. Quins ingredients són essencials per a l'elaboració d'un bon guió?

Personatges que vulguin alguna cosa i que tinguin alguna cosa a perdre amb una bona ració de conflicte que no sigui només una idea, sinó que pugui veure's i afectar les decisions dels personatges. I preferiblement capes: secrets, contradiccions.

I, sobretot, una pregunta que no tingui una resposta fàcil. Per a mi, un bon guió és aquell que no parteix d'una tesi que ha de demostrar, sinó d'una pregunta que necessita explorar i que potser quan comences a escriure no tens idea de quina serà la resposta, si és que existeix.