Foscor. Desig. Metamorfosi.
Marta Duran, resident de la 4a edició de la Residència de Guions, defineix així el seu projecte El prec de les feres. Parlem amb ella FORA DE GUIÓ
Graduada en Comunicació Audiovisual, també va cursar el Màster en Documental de Creació a la Universitat Pompeu Fabra, on va començar a desenvolupar Les Culpables, la seva òpera prima, que actualment es troba en postproducció. La pel·lícula és una producció de Boogaloo Films i Guspira Films i ha passat per l’Acció Viver de Dones Visuals, el DOK Co-Pro Market i el D’A Film Lab, entre d’altres. Les Culpables també ha rebut el reconeixement del Premi a Millor Projecte en Desenvolupament a l’Atlàntida Mallorca Talents Lab i els Premis Laya 2025, per la reflexió i defensa dels drets humans.
Abans de dirigir la seva primera pel·lícula, va codirigir els curtmetratges documentals 224 i Rym, i va treballar en televisió, ficció i documental, com a redactora al programa Curiosidades de la Tierra (Minoria Absoluta, DMAX, 2024) i com a ajudant de direcció a la sèrie Autodefensa (Filmin, 2022). També va col·laborar en la creació audiovisual de La Malaltia (Teatre Lliure, 2021) i La història potencial de Francesc Tosquelles (CCCB, 2022).
1. Com sorgeix El prec de les feres? Què o qui és el detonant?
El prec de les feres neix d’una mescla d’interessos, pulsions i històries que col·lecciono des de fa temps. La primera llavor la va plantar un historiador que em va explicar la història d’una família republicana obligada a conviure amb una vídua del bàndol nacional durant la postguerra. Però l’interès per aquest període, i algunes escenes i personatges de la pel·lícula, neixen dels relats de la meva pròpia família, històries que han anat sedimentant generació rere generació fins a arribar a la meva.
Els primers anys després de la guerra m’interessen perquè són un territori d’impàs, un temps suspès entre la devastació i la instal·lació d’un nou ordre autoritari. Volia veure aquest període amb ulls d’avui, en diàleg amb el nostre present i amb l’auge del feixisme contemporani.
El buit que ens deixa el capitalisme, la precarietat, l’ansietat crònica i la desconnexió comunitària sovint ens empenyen a buscar refugi en forces més grans que nosaltres, relats que prometin ordre i sentit. D’aquí sorgeix el desig d’enfrontar la religió catòlica i la mitologia pagana: el control moral obsessiu, d'una banda, i la foscor hedonista de les llegendes de l’altra.
Enmig d’aquest paisatge se’m va aparèixer la Mariàngels, una dona jove atrapada en la moral del seu temps i en el seu propi desig. Em venia molt de gust escriure una protagonista imperfecta, contradictòria, nascuda al bàndol franquista, educada en un llit de privilegis i d’egoisme; entendre el seu món interior i seguir el camí que podria portar-la, potser, cap a alguna forma d’alliberament.
En definitiva, El prec de les feres neix de la necessitat d’explorar la postguerra des d’un altre lloc, més íntim, més visceral, menys museístic, i de construir un espai mític on les feres, les reals i les simbòliques, campin lliurement.
2. Tres paraules que defineixin El prec de les feres?
Foscor, desig, metamorfosi
3. Referents que facin créixer el teu guió.
D’una banda, penso en pel·lícules emmarcades en el folk horror contemporani, com The Witch de Robert Eggers, que em va despertar per primera vegada la necessitat d’una versió catalana que parlés de les nostres bruixes. També m’inspira molt l’univers d’Alice Rohrwacher, per la seva capacitat de fer conviure la misèria i la realitat imperfecta amb una atmosfera poètica, gairebé de faula rural.
En un altre registre, la mirada de Fassbinder sobre el desig, el poder i les contradiccions íntimes en contextos socials asfixiants, i especialment en aquells de postguerra, m’ajuda molt a l’hora de pensar els personatges des de les seves ombres.
En literatura, torno sovint als reculls de llegendes del Montseny i de mitologia popular catalana, que em serveixen per donar cos, profunditat i caràcter a l’imaginari de la pel·lícula. En un registre més contemporani, els llibres d’Irene Solà són una brúixola natural, per la seva capacitat de donar veu al territori, als mites i a les persones que els habiten. Calabobos de Luis Mario i North Woods de Daniel Mason son dues lectures que també em van donar molta energia i empenta per començar a escriure.
4. Quina és la metodologia que fas servir en el teu procés creatiu?
El meu procés creatiu és purament intuïtiu i força caòtic. Normalment, començo submergint-me en la investigació, mirant moltes pel·lícules i llegint compulsivament. Després ve el cicle habitual: em sento inspiradíssima, escric molt, esborro encara més, m’ofusco i ploro una mica, i torno a començar.
Amb els anys vaig trobant l'equilibri entre l'exigència i l'empatia cap a mi mateixa. M’ajuda molt posar-me deadlines i objectius realistes, però també entendre que hi ha dies per tot, i que a vegades el més productiu és prendre-m’ho amb calma i reconnectar amb allò que m’agrada de la pel·lícula, en lloc de forçar-la (i forçar-me).
5. Completa la frase: Per escriure un guió és indispensable…
Saber equivocar-se i saber deixar anar (difícil).
Tenir molt de temps i diners (més difícil).
6. Quin és el teu pitjor maldecap durant el procés d’escriptura?
A vegades m’atrapo en la mirada que imagino que tindran els altres sobre el projecte, i això em fa perdre de vista el cor i la pulsió inicial de la pel·lícula. En moments així em costa discernir entre el que “hauria de ser” la pel·lícula (perquè ja ho he vist funcionar o perquè sembla el camí correcte) i el que realment vol ser la història. Tornar a escoltar-la, i silenciar aquest fantasma de la mirada externa, sol ser el que més em costa.
7. Quins ingredients són essencials per l’elaboració d’un bon guió?
Paciència, intuïció, indulgència, curiositat, algun trauma pendent de sanar, converses i consells de persones que admires, una bona playlist i gent al teu voltant que t’estimi i t’obligui a tancar l’ordinador i aixecar-te de la cadira de tant en tant.