Retorn. Descobriment. Retrobament.

Carolina Astudillo, resident de la 3a edició de la Residència de Guions, defineix així el seu projecte Artemisia. Parlem amb ell FORA DE GUIÓ

Realitzadora, periodista, investigadora i docent. Diplomada en Estudis de Cinema per la Universitat Catòlica de Xile i amb un màster en Documental Creatiu per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha desenvolupat el seu treball en la recerca, la creació documental i l’escriptura amb l’eix articulador de les dones i la memòria històrica.

Els seus treballs oscil·len entre el cinema experimental i el documental. Tant el seu primer llargmetratge, El gran vuelo (2014), com el segon, Ainhoa, yo no soy esa (2018), han estat guanyadors de la Biznaga de Plata al Millor Documental al Festival de Màlaga, entre altres premis en festivals nacionals i internacionals. El seu tercer llargmetratge, Canción a una dama en la sombra (2022), va ser guardonat al Festival FIDOCS.

Les seves pel·lícules han estat exhibides en diversos museus i institucions educacionals, com el Jeu de Paume, la Tabakalera, el Museu d’Història de Catalunya, la Universitat Paris-Sorbonne; Université de Franche-Comté; Université de Borgogne; Aix-Marseille Université; Universitat Rovira i Virgili; Universidad de Salamanca (CEISAL); Universitat Pompeu Fabra; Universidad del País Vasco (TyF); Tecnocampus; Universidad de Chile; USACH i Diego Portales.

Com sorgeix Artemisia? Què o qui és el detonant?

Artemisia és un projecte que va néixer fa molts anys. Artemisia va sorgir de la lectura del llibre homònim d’Anna Banti —amb el qual també estic treballant per al documental Como dos extrañas— i de les meves ganes d’explicar una història que tingués a veure amb Xile, el meu país; amb Espanya, i amb el desarrelament.

Fa gairebé vint anys que visc a Espanya i, de vegades, encara em sento com si fos estrangera. El retorn a casa és sempre un tema per a aquelles persones que vivim lluny. És com si tinguéssim una cama a cada lloc. M’identifico amb la frase de la poeta argentina Juana Bignozz: “El regreso es el verdadero destierro”. Tornar, de vegades, fa més mal que marxar.

En el cas d’Artemisia, el detonant literal que la fa tornar és la mort d’una àvia. I arriba tard. Tal com em va passar a mi amb la meva àvia materna. I aquí comença un viatge físic i emocional que la portarà a descobrir qui és realment.

Els paisatges també són importants en totes les meves pel·lícules. No només com a escenaris, sinó com a espais carregats de memòria. Artemisia no n’és una excepció: el desert, el mar, la Toscana... són llocs bells, fins i tot enlluernadors, però amaguen històries doloroses.

A aquests temes s’hi va sumar la maternitat. La maternitat provoca un retrobament inevitable amb la pròpia mare —sigui present o absent—. I amb aquella filla o aquell fill que ve a ocupar un espai que abans no existia en la teva vida.

Tres paraules (s'admet qualsevol categoria gramatical) que defineixin Artemisia.

Retorn. Descobriment. Retrobament.

Referents que facin créixer el teu guió. 

Són molts els referents que he tingut per fer aquesta pel·lícula, i no es limiten només al cinema. Com en les meves obres anteriors, la paraula hi té un paper fonamental.

Els textos de Susan Sontag han estat clau —de fet, vaig conèixer l’obra d’Artemisia gràcies al bell text que la pensadora nord-americana va dedicar al llibre de Banti—, així com la pintura barroca, la pròpia obra d’Artemisia Gentileschi i la de moltes artistes que van ser invisibilitzades o a qui se’ls va atribuir l’autoria d’altres artistes.

En l’àmbit cinematogràfic, m’inspiren pel·lícules de Roberto Rossellini, Milagros Mumenthaler (que ha estat tutora de guió), Paz Encina, Meri Colell, Todd Haynes i Terrence Malick.

Quina és la metodologia que fas servir en el teu procés creatiu?

Crec que cada pel·lícula té la seva pròpia metodologia. En el cas d’Artemisia, he treballat molt en el desenvolupament del personatge —tot i que sento que encara em falta aprofundir-hi— i en com es relaciona amb els espais que habita i recorre.

Completa la frase: Per escriure guió és indispensable...

Tenir temps per escoltar els personatges, deixar-se sorprendre per ells i no tenir por de desviar-se del camí inicial.

Quin és el teu pitjor maldecap durant el procés d'escriptura?

Aconseguir una estructura que encaixi dins dels tres actes. Tinc tendència a ser més intuïtiva i lliure a l’hora d’escriure, cosa que a vegades em dificulta trobar una forma que s’ajusti a la lògica narrativa més tradicional.

Quins ingredients són essencials per l'elaboració d'un bon guió?

Conèixer els personatges: les seves necessitats, conflictes i desitjos. També és essencial disposar de tranquil·litat per pensar, imaginar i escriure; conciliació, en el cas de les persones que tenim fills; i, per damunt de tot, llibertat creativa.