Cerquem la tensió de les històries. “Qualsevol forma d’art és infinita”

Jaime Rosales, Claudia Llosa, Eneko Muruzabal, entre  els professionals que han visitat la Residència aquest mes de gener.

Jaime Rosales, Claudia Llosa i Eneko Muruzabal

Hem arrencat l’any després de festes, havent paït ja dos mesos complets de Residència i amb els projectes en procés de maduració. Els residents han estat fent sessions de feedback amb els seus tutors i tutores i molts d’ells han reescrit, però sobretot han iniciat un camí d’enfocar-se en les seves històries i detectar allò que s’ha de reforçar.

Jaime Rosales, reconegut cineasta espanyol (Girasoles Silvestres, Petra, La Soledad), va venir a compartir la seva visió del cinema amb les i els nostres guionistes. Va ser una classe magistral inspiradora on vam poder conèixer en primera persona quina és la visió que aquest cineasta té del cinema des de la maduresa com a creador, com l’enfoca i com desenvolupa les seves històries i quin és el seu mètode basat en l’experiència

Segons Rosales, una pel·lícula és una constant tensió entre art i indústria. Per una banda, el guionista i/o cineasta s’ha de centrar en la cerca de l’originalitat en cada pel·lícula sense descuidar que hi ha coses a seguir i respectar com a indústria. Una obra ha de ser quelcom que perduri en el temps, que aspiri a allò sublim i que sigui innovadora, però al mateix temps és un producte, i com a tal ha de satisfer una necessitat simbòlica objecte de l’economia i el comerç. Rosales va parlar també de les diferents fases de la creació -ideació-fabricació-comerç- i de les seves dimensions, posant èmfasi en la idea que el guió és una eina bàsica del pla de finançament, així com de la importància de retornar alguna cosa a l’espectador, ser honest, deixar clar i ser eficaç.

Aquest mes de gener les i els residents també han rebut la visita de Claudia Llosa, cineasta responsable, entre altres, de La teta asustada, pel·lícula guanyadora de l’Ós d’Or de la Berlinale l’any 2009, i nominada als Oscar com a millor pel·lícula estrangera (Perú) l’any 2010. Llosa va compartir amb les i els nostres guionistes els seu procés creatiu, remarcant el compromís d’obrir-se i explicar-se amb el compromís que els nostres residents facin el mateix amb la resta. La importància de la transmissió i del compartir processos és bàsica per enriquir-se i enriquir les nostres cinematografies. “Qualsevol forma d’art és infinita”, deia Llosa. La tensió s’ha de col·locar en l’obra i l’hem de treure del nostre cor. Hi ha tres claus per baixar aquesta tensió al guió: la incertesa, el dolor i el treball constant. I la reciprocitat és bàsica, l’espectador ha de rebre alguna cosa teva, com a autora/r de la història.

Després de compartir el seu procés, Llosa va donar feedback a tots els projectes. L’objectiu d’aquest retorn era centrar-se en el plantejament del qual parteix cada història,  en quina és la pregunta clau que ha de respondre i en la manera de mantenir la tensió en aquesta pregunta.

El seu feedback va ser molt generós i va donar en el clau de moltes coses. Sens dubte les i els residents no van sortir indiferents del seu taller.

Finalment, Eneko Muruzabal, de Bilibin, empresa basca especialitzada en sostenibilitat en el cinema, va impartir un taller de sostenibilitat dirigit molt específicament a orientar els/les residents sobre quina manera ja en una fase tan inicial del procés, en plena escriptura del guió, poden incidir i tenir en compte la sostenibilitat per a què el procés de producció posterior estigui més encaminat.

La primera part de la seva sessió anava encaminada a mostrar com afecta el cinema en el medi ambient i la seva resposta a l’emergència climàticai en analitzar el guió com a primera peça clau per dur a terme amb èxit un pla de sostenibilitat. Es van remarcar quins son els punts més crítics en termes sostenibles (localitzacions, quantitat de personal tècnic i artístic i escenografia, art...), quines les mesures d’alt impacte (transport, energia, allotjament) i les mesures tangibles i intangibles.

Muruzabal  va afavorir així que els i les nostres residents miressin les seves pel·lícules amb unes altres ulleres, des d’una perspectiva que sovint no es té en compte. Va resultar molt interessant com anaven sorgint sorpreses des de cada guionista respecte la seva història, com van ser conscients de quins elements, a nivell de relat i de producció, tenien les seves pel·lícules. I sobretot va resultat molt enriquidor el debat que es va crear al voltant de la importància de poder modificar el procés habitual de producció per esdevenir un sector més sostenible.

A partir d’una sèrie de preguntes sobre l’exposició de la crisi climàtica i sobre les accions o estils de vida que afloren de cada història, vam poder subratllar aspectes concrets de cada guió a tenir en compte, i concloure com de gran és el poder de les històries per canviar mentalitats.

A més, gràcies un cop més a la col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya, les i els residents van ser convidades/ts als passis de les pel·lícules incloses en la retrospectiva a Pedro Costa que ell mateix va presentar. El mes de febrer les i els residents tindran una trobada tancada amb el cineasta on podran escoltar de primera mà quin és el seu procés creatiu.

Previous
Previous

Humanitat, cor i tecnologia

Next
Next

Reflexions i canvis, reescrivim molt endins